Un professor ens contà la història d’un dels xiquets que hagué de fugir a la Unió Soviètica durant la Guerra Civil. Allà va créixer i envellir, però mentre els anys passaven sempre havia tingut clavada en la memòria una olor sense identificar que evocava la seua infantesa.

De vegades és difícil trobar eixa paraula que tens a la punta de la llengua però que no acabes de recordar. Hi ha ocasions en què, per molt precisament que la definisques, ningú pot ajudar-te a nomenar-la. La conclusió lògica acaba sent que no existeix, que només és l’entelèquia que has creat per a un concepte inexistent.

Com expressar, aleshores, una olor que tan sols coneixes tu? Com ubicar-la en la memòria? Com convéncer-te que no l’has imaginada?

La història té un final feliç: el xiquet de la guerra, ja en l’hivern de la seua vida, torna al poble on va nàixer. Passeja durant una estona, però prompte s’atura sota una figuera. Olora i recorda. Plora.

***

És una història bonica perquè és una història insòlita. I probablement també és inventada, però pot funcionar com a paràbola col·lectiva de tota una generació de xiquets exiliats.

La realitat és que les nostres vides estan travessades per unes altres històries trivials i sense gràcia, però que sovint responen a paradigmes semblants.

És com aquell dia que topetares amb una grua que apuntava per damunt dels edificis. Una d’estes grues grogues que s’erigeixen com una torre vertical fins a arribar a un braç que la creua en angle de 90 graus. És una imatge curiosa, sempre t’ho ha semblat. Feia temps que no et fixaves en cap.

No saps com, però la imatge d’aquella grua et féu recordar paisatges que creies oblidats: tens 3 o 4 anys i estàs mirant el cel. Està farcit de grues. No tens massa clar què fan, però sempre estan ahí. Si les mires una estona, pareix que es mouen. Saps que canvien, que ahir no estaven al mateix lloc que hui i que potser demà ja no les trobaràs allí. Les intueixes viatjant per tot el poble, un dia ací, l’altre allà, fent no se sap què per tot arreu. Però mai et pares a pensar que canvien, ni el que fan, ni d’on han eixit. Per a tu, les grues simplement estan, com els núvols. El cel té núvols i grues.

Eres, som, d’una generació que va passar els seus anys més tendres al caliu del boom immobiliari. Apareixien finques com bolets i a tots llocs hi havia obrers treballant. A l’estiu no féiem cabanyes en els arbres, sinó que jugàvem a construir casetes amb les rajoles i els palets que trobàvem en alguns solars. Tot canviava de pressa, sempre hi havia espai per a un altre carrer, una altra tira de fanals, una nova rotonda per a vertebrar aquell imperi de ciment que mai deixava de créixer. Som la generació rotonda, fills d’una era absurda que es va enfonsar davant dels nostres ulls sense que acabàrem d’entendre ben bé el que havia passat.

***

Si vius molts anys, potser abandones esta terra i te’n vages molt lluny d’ací. Passarà molt de temps i tornaràs al final de la teua vida. Aleshores passejaràs pels carrers del teu poble i, de sobte, una grua. I la grua et farà retornar a la infantesa. Un torrent de records t’assaltarà sobtadament. Riuràs, o potser ploraràs. Tot per una grua. Serà bonic? No. Serà una història de merda. Ningú voldrà contar-la. Però què li farem; serà la teua història. La nostra història.